Tinc una pregunta per a vostè, Sr Solomont...

Fa una setmana, el passat dijous 14 de febrer, vai>g anar a una ponència organitzada pel Cercle d’Economia on, el Sr Alan D. Solomont (ambaixador dels EUA a Espanya i Andorra), Alan D. Solomont, ens va parlar sobre les relacions bilaterals Espanya-EUA. Va ser una mostra impecable de diplomàcia, fins i tot magistral, diria jo, del discurs a què ens tenen acostumats els bons diplomàtics. El Sr Solomont va transmetre, com bonament va poder en el temps de què disposava, una part de l’extensíssima experiència acumulada en el temps que fa que exerceix com a ambaixador a Madrid. Va parlar de política, economia, relacions bilaterals, seguretat, terrorisme, etc. En definitiva, un discurs dens però fàcil d’entendre i que ens va fer reflexionar. En el torn de preguntes, la primera pregunta que va contestar va versar sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Amb gest seré i automàtic, va extreure un paper que portava a la butxaca i el va llegir, textualment, fil per randa, davant de l’auditori: es tractava, ni més ni menys, que del posicionament oficial del govern dels EUA sobre la qüestió. Dit d’una altra manera, va expressar que es tractava d’una qüestió interna d’Espanya i, per si algú no ho havia entès, i encara tenia dubtes o havia pensat de fer-li la pregunta que se’n derivava a continuació, va respondre “I si em demanen si sóc del Reial Madrid o del Barça... Bé, em remeto al document que acabo de llegir”. Entre l’auditori, somriures, cares estranyes, comentaris... Mentre el president del Cercle d’Economia somreia. Ja que tenia la possibilitat de preguntar al Sr Solomont, no em vaig estar de demanar-li la seva opinió personal sobre el rol d’Alemanya (o, millor dit, de la Sra Merkel) en la política (econòmica només?) del govern espanyol i sobre les conseqüències que això tenia sobre les comunitats autònomes i, per extensió, per als altres països europeus. Certament, haig de reconèixer que em va sorprendre la seva resposta per dos petits detalls. En primer lloc, va restar una bona estona en silenci, rumiant, abans de contestar i, en segon lloc, per la seva resposta final, contundent segons el meu parer. Després de dir que s’apropaven postures entre els països europeus i Alemanya (inclosa Espanya), que Alemanya és un país gran, que és la primera economia, que el Banc Central Europeu és molt important... Després de buscar amb la mirada el consentiment (i l’ajut?) de l’Honorable Conseller Andreu Mas-Colell (qui estava a la primera fila) sobre el fet que s’estava aconseguint acomplir els màxims de dèficit, a poc a poc, apuntats per Alemanya... Finalment, va deixar anar que se sentia un xic molest pel pes que adoptava el país germànic. L’auditori, igual que jo, mostrava la seva sorpresa a base de mirades i comentaris silenciosos. Ara que reflexiono sobre la resposta del Sr Solomont, amb una perspectiva diferent després d’uns quants dies, crec que cal, precisament, postures valentes, sinceres, rumiades, ben fonamentades. Mentre patim a casa nostra sobre les conseqüències que, dia rere dia, contemplem i vivim, cal anar més enllà i plantejar-se: quin món ens depara el futur? Quin rol tindrà cadascú dels països que forma la Unió Europea? I Catalunya? Quines accions caldrà tenir ben presents perquè els rols que es concretin ens puguin beneficiar? Potser, la pròxima vegada que tingui el plaer de parlar amb el Sr Solomont, li demanaré la seva (sàvia i experimentada) opinió.

Ara toca, sí o sí

Assistim, d’un temps ençà (i afegiria que amb certa impotència), a notícies publicades i difoses als mitjans de comunicació on la corrupció, la manca de transparència, la impunitat i l’ambició (en el pitjor sentit) en són protagonistes. Aquesta manca de valors o, millor dit, aquesta abundància de valors negatius, marquen el nostre dia a dia. I el del nostre jovent. I el del nostre alumnat. Amb tot, no seria correcte pensar que és una simple qüestió de valors. Els centres d’ensenyament són, evidentment, una part important de la formació educacional, espiritual i personal de qualsevol ésser humà. Però no és ni la més important ni l’única. Les hores que hi passem durant el dia són una part més de les que vivim: la resta són hores que pensem, escoltem, sentim, mengem, i un llarg etcètera, a casa, al carrer, amb els amics o els avis. En aquests àmbits, rebem inputs, verbals i no verbals, que ens modifiquen, ens formen, ens canvien o ens refermen. Més enllà dels valors, som dipositaris de missatges, de maneres de fer, actuar, sentir i pensar. Els exemples que se’ns mostren ens van colpint com l’aigua que modela la roca, com el fuster que talla un tros de fusta. Passem, doncs, de simples testimonis a actors protagonistes. Malauradament, la nostra quitxalla, el nostre jovent, no té referències que excel•leixin, si ens deixem portar per les notícies a què feia referència anteriorment. Un altre factor que forma part de les nostres vides (i, en especial, de les d’aquestes noves fornades de futurs adults) és la comunicació 2.0, les xarxes socials, les TIC en general. Quantitats ingents d’informació, verídica o no, es presenten davant dels seus ulls, amb permís de Google i a través de la pantalla. En alguns casos, la clivella entre aquest jovent i el seu entorn adult (pares i mares, tutors, etc), pel que fa a les noves tecnologies, s’eixampla i no facilita la comunicació, paradoxalment. Casos com els del “bullying” electrònic o el de les pàgines “Informer” de Facebook, ens donen la raó en aquest sentit. Si fem un petit exercici d’empatia, i ens posem en el lloc del nostre jovent, veurem que no els ha tocat viure un moment històric gaire fàcil. La manca d’il•lusions, de referents, de somnis pot portar, a la llarga, a una generació insegura, desorientada, sense esperança (si és que això ja no ha passat). Les previsions a curt i mig termini així ho mostren. Ara, més que mai, cal plantejar quina societat tenim, quina societat estem construint (o destruint), què podem fer, entre tots i totes, perquè això canviï. Cal un debat, des de tots els sectors, per fer un front comú, car ens hi juguem molt. Massa, diria jo. El debat, però, no ha de ser només això, sinó portar a un canvi real i efectiu de tot allò que així ho necessiti. Cal, això sí, que, perquè el canvi sigui real, s’hi impliqui tothom. Sense excepcions. Toca decidir, tenim el dret i el deure a decidir, entre altres qüestions, quina escola catalana volem. Ens hi juguem el nostre futur, ni més ni menys. Per aconseguir aquesta fita, tenim gent preparada, amb expertesa i ganes de lluitar per allò que creiem. Els mitjans de comunicació no els mostren o, si ho fan, passen gairebé desapercebuts (amb alguna excepció) davant de les notícies relacionades amb la crisi, la guerra, l’economia, la política… Són exemples de què una altra manera de ser i de fer és possible. Ells i elles han de prendre el timó, aconseguir que la resta de la societat s’hi posi, amb ganes de remar i de lluitar. El país ens ho demana, ho reclama, s’ho mereix. Ara toca, sí o sí.

In God we Trust

Sempre he sentit curiositat per determinats símbols, costums o imatges. Resulta ben interessant la simbologia, la distribució dels elements i les llegendes que hom pot llegir, per exemple, als bitllets amb què es fan milions de transaccions econòmiques i financeres cada dia. Qui no s’ha sorprès en veure, als bitllets de dòlar, la frase “In God we Trust”? El primer que vaig pensar va ser que, donat que resulta complicat confiar a l’ésser humà, fóra millor fer-ho en un ésser perfecte. D’aquí que tota una nació confiés (i, mai millor dit) la seva confiança en Déu. Tothom sap que la llegenda és el lema oficial dels Estats Units d’Amèrica i fou escollida el 1956 (tot i que sembla d’adopció més antiga), sota la presidència d’Eisenhower. Significa “En Déu confiem” i es troba a continuació de la llegenda “E Pluribus Unum” ("De molts, un"). Doncs sí, tot una declaració de fonaments, d’intencions i de creences. A la majoria, el detall que més sorprèn, a banda de la inclusió en si mateixa d’aquestes dues llegendes, és en el fet que s’inclogués a Déu, sense tenir en compte la laïcitat i/o les altres opcions religioses de la població nordamericana, en un document tant “humà” i terrenal com un bitllet de dòlar. Amb tot, el que em va sorprendre a mi, molt més enllà d’aquestes disquisicions filosòfiques, fou el terme “trust” (“confiar”). Confiar en qui? En què? Per què? Per què no? Els nordamericans ho tenen clar: només es pot confiar en algú, i no precisament humà. “Confies en mi?” Quants cops hem escoltat aquesta pregunta a les pel·lícules… Sol ser quan un dels personatges no confia o té dubtes sobre un altre personatge (solen ser els protagonistes). I, molts cops, la pregunta es fa dos cops, es busca el contacte visual o el contacte físic a través d’una abraçada. Tot un llenguatge no verbal quan, el verbal, falla. Un altre detall que ens confirma que això de la confiança és més complicat del que sembla. Dia rere dia, veiem notícies al voltant del món polític i del món empresarial, sobretot, on la corrupció n’és la protagonista. Si hom dóna un cop d’ull a les enquestes sobre la confiança que la societat té de la seva representació política, la manca de confiança és evident. Si desconfiem d’aquells qui ens han de representar, malament rai… També és cert que la crisi financera i econòmica ens torna més sensibles davant de certes situacions i, també és cert, que la situació política d’arreu del món ens influeix i emmiralla les misèries i els errors que contemplen i vivim. Per part dels polítics i les polítiques toca reflexionar. La distància entre la política i la societat en general no pot existir, i menys, eixamplar-se. És la societat la protagonista de la seva política. És la societat el principi i la beneficiària de la classe política. I no al revès. No cal polítics perfectes, models de la perfecció més absoluta. Només calen polítics i polítiques. Crec, sincerament, que cal fer una reflexió profunda sobre tot plegat. Tinguéssim o no una situació econòmica tant complicada, cal prendre decisions i agafar el bou per les banyes. Com deia el meu avi, “la confiança costa molt de guanyar i molt poc de perdre”. Tocarà treballar ben de valent perquè, la societat en general, torni a confiar en algú més que no sigui, en el millor dels casos, Déu mateix. L’èxit seria arribar a tenir un bitllet on la llegenda fos ben diferent: “Confiem. De molts, gairebé tothom”.

Any nou, reflexions noves (o no tant noves)

Amb l'entrada d'un any nou, hom té la sensació que comença una nova etapa. Amb tot, també tinc la sensació que és una esperança un xic falsa, una manipulació de la ment ja que no hi ha tanta diferència entre l'últim dia de 2012 i el primer de 2013. Com a molt, et planteges nous (o vells) propòsits, fas algun vot d'esmena i penses en com serà el nou any. L'únic que tens, per segur, és que pujaran els preus. D'entre les qüestions que segueixen i seguiran tenim la crisi, la situació política, el malestar social, les convulsions internes i externes dels països àrabs, la manca de solucions en general. Per això mateix, com a vàlvula d'escapament i per donar resposta a les meves inquietuds, he pensat d'insuflar vida al meu bloc personal. Espero donar resposta, des d'un punt de vista merament personal, a les qüestions que m'imteressen. També, espero impulsar el debat i l'intercanvi d'opinions i visions. Aquest bloc està centrat en la política, la diplomàcia, les relacions internacionals, els drets humans, l'equitat de gènere, la mediació en conflictes, les migracions, els codis interculturals, els rols dels grups de pressió, etc. Moltes qüestions que m'interessen i que em fan plantejar noves qüestions. Per una altra banda, també m'interessa l'ensenyament i l'aprenentatge de llengües estrangeres, el fracàs escolar, la pràctiva reflexiva, les noves tecnologies aplicades al món de l'ensenyament... Totes aquestes qüestions són tractades en un bloc apart. Tornant al què exposava al començament d'aquesta entrada, crec que ara, més que mai, cal plantejar què espero, què esperem, d'aquest 2013 que, tot just fa uns dies, vam encetar. A nivell internacional, es viu un moment molt complicat, de grans convulsions. No només als països de la mal anomenada "Primavera Àrab" (considero que no es pot parlar de "primavera" quan parlem de milers de víctimes, morts,

ferits, exiliats...), sinó aquí, a casa nostra, a Catalunya. La diada, la riuada de gent manifestant-se, pacíficament, va donar la volta al món. Un cop més, la societat civil catalana clamava pel seus drets. Jo hi vaig ser, ho vaig veure, ho vaig viure, ho vaig sentir. He estat a moltes manifestacions, però mai en una com aquesta. Una mostra de la força que la societat civil té, un exemple de civisme, d'esperança, d'il·lusió. Fou una celebració, diria jo, de l'esperit català en estat pur. Ni més ni menys. Recordo veure famílies, colles d'amics, d'associacions diverses, particulars, joves, nens, grans... També recordo banderes, pancartes, castellers, grups de música... En fi, la Catalunya d'avui dia (re)clamant els seus drets. D'això, i de moltes coses més, n'aniré parlant. En conclusió, aquest 2013 serà un any dens, convuls, complicat i, crec, ple de novetats que no ens deixaran indiferents. Per això mateix, i per exposar moltes qüestions que em semblen força interessants, aquest bloc pretén ser un reflex del meu (humil) punt de vista. Zero i acció!